wenn man weit weg ist

Nadal 2011

2011-12-26T13:22:00.001+01:00

Els reis mags i la navalla d'Ockham

2011-12-23T12:26:00.001+01:00

La intervenció

2011-12-08T10:29:00.001+01:00

La pregunta per la cultura resposta de la manera més directa.

Com m'agrada.

Tempus fugit

2011-11-26T10:18:00.002+01:00

Benaventurats siguin els oblidadissos perquè tornen a ensopegar amb la mateixa pedra.

Nietzsche.

der Mittelpunkt

2011-11-04T09:04:00.003+01:00

Concentrar-se en un punt concret i decidir que és aquell i no un altre el lloc al que sempre retornarem.

die Unruhe

2011-07-25T12:06:00.000+02:00

Damunt la pell reposa una frisança.

S'espera perquè jo la mati.

Holzwege

2011-07-18T11:07:00.002+02:00

He de tornar a deixar la carretera i endinsar-me al bosc. El trajecte és solitari, però a mesura que avanço entre els arbres s'acostuma la mirada al contrast de la llum, als colors i a les formes orgàniques. Perdo la por. L'oïda aprèn a escoltar de nou i només el cruixir de la pinassa sota els meus peus destorba aquest silenci.

Llavors recordo les paraules de Heidegger:

“En el bosque hay caminos, por lo general medio ocultos por la maleza, que cesan bruscamente en lo no hollado. Es a estos caminos a los que se llama ‘Caminos de Bosque’. Cada uno de ellos sigue un trazado diferente, pero siempre dentro del mismo bosque. Muchas veces parece como si fueran iguales, pero es una mera apariencia. Los leñadores y los guardabosques conocen los caminos. Ellos saben lo que significa encontrarse en un camino que se pierde en el bosque”.

die Wand

2011-07-14T11:10:00.001+02:00

Més enllà de les parets ens espera el mar.

Passatge

2011-06-15T00:52:00.002+02:00

Perdre llibertat externa, guanyar llibertat interna.

El temps camina a un altre pas, dins.

#democraciarealya

2011-05-18T20:32:00.001+02:00

Entre treball i treball m'escapo per fer unes fotos del que està passant aquí i a la majoria de ciutats de l'estat.

Zum ewigen Frieden

2011-05-15T21:16:00.002+02:00

Tu ne cede malis sed contra audentior isto.

"L'estat de pau entre els homes que viuen junts no és un estat de naturalesa; és, més aviat, un estat de guerra, és a dir, un estat en què, si bé les hostilitats no s'han declarat, sí existeix una constant amenaça que es declarin. L'estat de pau ha de ser, per tant, instaurat, ja que l'omissió d'hostilitats no és encara garantia de pau i si un veí no dóna seguretat a un altre (cosa que només pot succeir en un estat legal), cadascú pot considerar com a enemic a qui li hagi exigit aquesta seguretat."

Cap a la pau perpètua, I. Kant.

Der Leviathan

2011-05-11T09:57:00.003+02:00

"Non est potestas super Terram quae comparetur ei; Factus est ita ut non metuat; Videt sublimia omnia infra se; Rex est omnium filiorum superbiae."

Job, cap. 41, 24.

Cap poder de la terra pot comparar-se amb ell.

Der Sprung

2011-05-03T10:34:00.001+02:00

Salto ben alt per arribar molt endins, i tot el temps que estigui sota l'aigua serà després un record silenciós ple de batecs.

Salto.

Der Horizont

2011-04-27T09:04:00.001+02:00

Foto: Laura

A vegades és necessari sortir del cau per recordar que l'horitzó és immens, inabastable.

Però encara és més necessària, per poder retrobar aquesta certesa, una bona companyia.

das Vorhaben

2011-04-14T08:00:00.004+02:00

Zeigt deine Wunde

2011-04-13T10:53:00.003+02:00

IMPOSTURA: Laura Arís i Luciana Carlevaro

Volem viure i no morir, traspassar la frontera del temps a través de l'art, de la paraula llençada, abandonada.

Volem morir, però morir bé, envoltats de records que recomfortin l'esperit i així oblidar els pecats foscos que ens assenyalen.

Volem caminar i sentir les cames fortes, encara, que sostenen i assenten l'ànima farcida d'anys.

Volem respirar esperant que cada inhalació ens alimenti, que cada exhalació faci fora els dimonis.

Volem donar vida i trobar el sentit, dibuixant de nou la possibilitat nua i preciosa.

Volem trobar-nos en la pupil·la de l'altre perquè és aquesta l'única manera de ser-hi, l'única manera en què som.

Durchgehen

2011-04-02T09:19:00.000+02:00

Tot són portes que hem travessat o encara ens queden per travessar. Portes que ens condueixen a les habitacions de més endins. Un i altre cop.

Licht

2011-03-13T10:31:00.003+01:00

Quan la llum arriba, tot ho inunda. Quan la llum arriba es fa el silenci pur.

Riesig

2011-03-12T14:33:00.000+01:00

Immens és l'oceà, monstruós. En cada braçada s'esmuny la força i l'alè delata la nostra debilitat. Cal ser roca i deixar-se desfer, mica en mica, per comptar els anys com si fossin dies i els segles com a sospirs. O cal ser peix i fer del fregament de l'aigua el nostre camí, lliscant.

Hagués volgut ser cos que primer sura i s'enfonsa després, per poder veure el món des de dins i no des de fora. Entendre així les profunditats i només sortir a la superfície per comprovar que encara hi ha una superfície. Poca cosa més.

Schöne Träume

2011-02-16T11:29:00.013+01:00

Tinc com a costum anar-me'n al llit amb tots els llibres que llegeixo. Normalment trio novel·les perquè

penso que així els meus somnis tindran a veure amb el que hi passa i això em sembla una mica màgic, una mica misteriós.

Però aquest matí, estranyament, no he estat capaç de trobar entre els llençols el llibre que llegia ahir a la nit quan em vaig quedar adormida. Tampoc hi era sota el coixí ni als peus del matalàs. Crec que, d'alguna manera, el llibre s'ha quedat atrapat dins del meu somni, en una mena de limb.

Suposo que aquesta nit hauré d'anar a buscar-lo ens els meus somnis per poder seguir llegint-lo.

In memoriam: the public smoker... Casablanca

2011-02-02T23:48:00.001+01:00

Ara que ja ha passat un mes des que la llei antitabac es va començar a aplicar, voldria constatar les primeres conseqüències sensibles.

Sobre els bars i restaurants:

- Les terrasses de Barcelona estan més plenes que cap altre hivern, tot i que la temperatura d'aquests dies ronda els 8 graus Celsius.

- Com fumar passant fred no agrada a ningú, les estufes de terrassa han proliferat com bolets, literalment.

- A vegades hi ha més gent fora fumant al carrer que dins consumint.

- Els propietaris dels bars situats a prop dels edificis públics estan força emprenyats. No es pot fumar a les seves terrasses i han preferit no muntar-les.

- La imatge dels fumadors que es queden a la porta dels bars fumant tot sols és llastimosa

Sobre les relacions socials:

- Pot passar que vagis a sopar a casa d'algú no fumador i que et demani que fumis a la terrassa, malgrat que segurament no hi té cap estufa.

- Com que el preu del tabac no para de pujar, cada vegada més gent fuma tabac de liar. Això ha fet que el fumador, amb una imatge ja malmesa per la llei, hagi d'aguantar les mirades inquisitives i sospitoses de la gent gran, com si fos un ionqui desvergonyit. I encara més, els mossos van de bòlit.

- Els que diuen que la part bona és que coneixes gent mentre fumes a la porta del bar busquen desesperadament un consol. La gran veritat és que l'únic que fas mentre fumes fora és refredar-te i fer el ridícul.

Sobre dissociacions cerebrals:

- Dos actes inseparables per a un fumador, com ara prendre una copa i fumar una cigarreta, o la típica combinació tallat-i-piti, han quedat reclosos a la intimitat de la llar, gràcies a la conjunció de les dues lleis "anti", l'antitabac i l'"antibotellón". Es beu dins del bar i no fora, es fuma fora i no dins. Els fumadors anem de cul i aquesta dissociació ens provoca, com a mínim, angoixa. Ja veurem a llarg termini.

Sobre el món laboral:

- La nova llei ha provocat el resorgiment d'aquell personatge, tan entranyable com impertinent, el mim, que ara es dedica a fer fora la gent que surt a fumar a la porta dels bars. O a fer-los callar, que encara és més humiliant. Jo només havia vist mims a la porta de la Paloma, però aquest fenomen silenciós s'expandeix ràpidament per les nits de cap de setmana. Fins i tot és possible que la guàrdia urbana estudiï la creació d'una Escola de Mims Municipals (EMM....) per una Barcelona cívica.

Tot plegat sembla deixar patent que el fumador s'ha convertit en una mena d'amenaça per a la salut pública. I per això, no puc més que felicitar una llei tan efectiva com aquesta, ja que amb la present perspectiva quotidiana s'aconseguirà que molta gent deixi de fumar. Imagino que el pròxim pas serà prohibir fumar al carrer, com espai públic que és, i llavors ja ningú no tindrà pebrots per ser fumador. No només perquè ens conscienciarem, sinó perquè no ens quedarà cap altre remei que deixar-ho.

In memoriam: the public smoker... Now, Voyager

2011-01-27T15:03:00.003+01:00

Bette Davis, una bellesa gèlida i elegant deixant-se encendre una cigarreta.

In memoriam: the public smoker III. Pulp fiction

2011-01-19T10:40:00.004+01:00

Va existir un temps, curt si el mirem sota la lupa de la història, en què el gest d'encendre's una cigarreta era un gest habitual. Ara això ja comença a ser passat.

Remeno dins l'imaginari per trobar aquelles imatges... Penso primer en els obrers de les fàbriques i en els mariners esperant als ports; després en les putes, aquelles "dones que fumen"; en els soldats a les guerres, morts de gana però amb la cigarreta als llavis; en els que esperen algú amb la mirada clavada i xuclen amb nerviosisme.

Penso en els intel·lectuals del segle XX, en els escriptors, en els artistes i en els existencialistes, que vestits de rigorós negre acompanyaven els seus silencis i també les seves trobades als cafès amb centenars de cigarrets.

Penso en els músics i les estrelles de rock que copaven amb pòsters les parets d'habitacions adolescents, on hi sortien tocant o composant amb els ulls mig closos per no ferir-se'ls amb el fum que sortia de l'incandescent element.

Penso en el cinema, que tantes vegades ens ha mostrat com d'elegant és tenir una cigarreta entre els dits o entre els llavis i com n'és de sensual treure el fum i deixar que dibuixi camins.

Les dives més mítiques del cinema en blanc i negre fumaven a les pel·lícules, fent que milions de dones volguessin ser com elles, almenys en això. El mateix passava amb els actors que feien de galants i de canalles, d'homes seriosos o de rebels. La cigarreta encaixava sempre perquè semblava investir de personalitat i carisma a qualsevol. I només calia un gest per passar de no ser res de l'altre món a semblar la persona més interessant.

Tot plegat va construir una imatge que ha esdevingut icona, per això no ens costa gaire trobar aquestes escenes, ara ja mítiques, en el nostre imaginari col·lectiu.

Probablement d'aquí uns anys o potser només d'aquí uns mesos, la fotografia d'algú fumant en un restaurant o mentre pren una copa en un bar, ens semblarà curiosa i estranya, i ens farem creus que això hagi format part de la nostra quotidianitat.

I en un futur, quan davant de la pantalla, topem amb un d'aquests fotogrames antics, explicarem als nostres fills la història d'aquell vici que va passar de ser moda a ser verí.

Per això, perquè tot el que acaba mereix un comiat, vull recordar avui els anys daurats del tabac. In memoriam.

2 de 2

2010-07-17T12:33:00.001+02:00

Anar i tornar i no perdre mai la brúixola ni el nord que guarda dins.

Fliegen ist möglich!

2010-06-25T12:31:00.005+02:00

"Hice una larga y lenta inhalación y espiré, extendí los brazos de la forma floja y relajada que había practicado durante tantas horas y entré en trance. Comencé a elevarme casi inmediatamente, separándome del suelo en un ascenso suave y gradual, y cuando llegué a una altura de quince o veinte centímetros, -el máximo de que era capaz en aquellos primeros meses-, abrí los ojos y miré a mi público."

Paul Auster, Mr. Vértigo.

Deies que podies volar i segurament és cert. T'he envejat per això i t'he admirat. Ara, en canvi, ni tan sols et veig. Tampoc quan ets davant meu.
Però mai no vas voler volar quan jo hi era.
Voler, voler, voler i volar, volar, volar...perdre de vista el que deixes als teus peus, empetitint-se quan més lluny vas.

Potser de tu vaig aprendre el més important de l'art de volar: saber que és possible.
Amb la possibilitat a l'ànima sé que en tinc prou per viure un parell de vides més, no em cal cap altre consell de tu.

Turdus merula

2010-06-23T09:04:00.008+02:00

Hi ha un ocell, petit i negre, amb el bec groc, que canta des del terrat de casa nostra.

Fa dies que el sento, l'observo, l'escolto.

És tan petit que el seu aspecte no cridaria l'atenció de ningú, però deixant-nos transportar pel seu cant, pensaríem que és un ocell amb un aspecte magnífic, impressionant, plomat de colors vius i elegant.

Canta quan el sol comença a sortir i després, amb el sol al cel, calla.

Però quan més gaudeix cantant és a la tarda; hores i hores fins que cau la nit.

Ahir al vespre el podíem sentir amb tanta claredat i intensitat que ens vam quedar clavats on érem per omplir-nos les oïdes amb el seu cant.

Com si aquell conjunt de melodies poguessin aturar el rellotge.

Com si poguéssim entendre el seu ventall de sons i xiulets, les seves paraules.

No crec haver sentit res de més preciós a la ciutat.

Voldria dir-li-ho, que sabés quant ens agrada que el nostre terrat sigui també casa seva.

Que sabés que ens fa un regal seguint la llei dels ocells, mantenint el cicle de la seva vida.

La seva rutina és la nostra poesia. Admiració.

On és la bellesa, en el seu cant o en les nostres oïdes?

Sommer ist fast hier

2010-06-22T09:38:00.002+02:00

Hem passat un dels pitjors hiverns aquest any. Plujós i humit i llarg. Tot un any d'hivern.

Tot just ara veiem que acaba i una mica escèptics, desconfiats, comencem a treure'ns la roba i mostrem la pell, tan tova i blanca encara.

El que queda enrere ens esgota dins el cap si ho remenem. En alguns moments, hagués pogut invertir tots els meus estalvis en un expert que em posés a lloc el cap. Però hi ha una inèrcia ineludible, la llei de la gravetat, que tot ho situa de nou i ja no em cal més asseure'm a parlar.

A més, tinc bons amics amb bones orelles i millors llengües, tots ells capaços de fer-me tornar de l'Hades sense que em perdi, sense mirar el que deixo enrere.

I la mare torna a l'aigua, l'element que la va veure néixer, per trobar en la seva música aquella part de l'ànima que sempre li ha estat lleial.

Selbsvertrauen

2010-04-27T08:49:00.003+02:00

"L'únic que em concerneix és el que he de fer, no el que la gent cregui que he de fer. En aquesta màxima, tan difícil en la vida pràctica com en la intel·lectual, resideix tota la distinció entre grandesa i mediocritat. És la més àrdua perquè sempre trobaràs aquells que creuen saber millor que tu en què consisteix el teu deure. És fàcil viure en el món seguint els dictats del món; és fàcil viure en soledat segons els nostres propis dictats; però el gran home és aquell que, enmig de la multitud, manté amb impecable dolçor la independència de la soledat."

R. W. Emmerson, Confiança en un mateix.

April

2010-04-01T11:26:00.003+02:00

El cisell a les mans per pulir les arestes que encara fan nosa.
Aquest mes comença amb una promesa de lleialtat.

Die Tür

2010-03-31T00:21:00.005+02:00

"Pasamos por lo que somos. Más allá de nuestra voluntad el carácter nos enseña".
R.W. Emmerson.

das Orakel spricht

2010-03-01T22:27:00.000+01:00

Der Wäscheständer

2010-02-21T22:17:00.000+01:00

Són més boniques les coses allà on hi regna l'ordre.

Schwarze Katz

2010-02-16T08:50:00.001+01:00

He tornat a pensar en la presó.

Dins del patí de cada mòdul, els homes, com els gats ens els solars buits d'edificis, busquen el mur on el sol colpeja i es queden ben quiets mentre els escalfa l'astre.

Es troben sols i per això deixen la mirada clavada en el seu horitzó de ciment, per no oblidar d'on vénen. Alguns dies ja ni pensen en tornar a casa. Quina casa?

El món segueix girant, ells no. Aquesta diferència els espanta, els fa vulnerables i dependents. I només esperen la bona hora, o la pitjor de totes perquè ja no veuen la diferència després de tants anys.

Envoltats d'altres assassins, d'altres agressors, violadors, homicides,...No val la pena esforçar-s'hi, és massa difícil. No els queda confiança en el que encara podrien fer i jo no puc retreure'ls-ho. Ells no saben què hauran de fer quan arribi el dia i tampoc nosaltres sabem què demanar-los, però segur que llavors no els volem a prop.

Què fa un gat quan veu la porta oberta?

Easy like sunday morning

2010-02-07T12:21:00.001+01:00

La mare dorm i en el seu somni tranquil el sol travessa les blanques cortines de fil.

Hi ha un ocell que s'entesta en cantar, no se sent res més, com si volgués bressolar-la. No hi ha res a témer. Deixa que les hores s'acumulin i amb elles passi el matí.

L'olor del café i la càlida sensació que tot encaixa -no obris els ulls del tot, ningú t'espera i pots quedar-te al llit. Pots traspassar les cortines amb la teva imaginació i alçar-te amunt. Ho fas, fa bon dia per volar, el cel ben blau i el sol que escalfa prou per ser hivern encara.

Voldria que tots els diumenges fossin com aquest, la quietud que em mira i un nus a la gola fet d'emoció continguda. Voldria quedar-me sempre aquí, en aquesta fotografia i sentir al mirar-la que és un dia qualsevol.

Mündlich

2010-02-06T12:15:00.002+01:00

“No és només que ens trobem tots en el mateix vaixell, sinó que, a més, estem tots marejats”
G. K. Chesterton

Freiheit

2010-01-26T07:52:00.008+01:00

Dèiem ahir que la nostra és una generació d' idealistes esclafats pel cinisme.

No sé què ha passat exactament per arribar aquí ni com ha anat aquest procés, però sento fortament que un camí ha acabat davant nostre.

Rebusco i repenso el que ens ha influit. Les veus del nostre temps parlaven des de l'escola, els mitjans i la família, i a mesura que creixíem ens esforçàvem per escoltar-los.

Ens van dir que érem lliures i que si volíem podríem fer tot allò que ens proposéssim de fer. Ens ho van dir perquè ho creien realment, ells havien patit molt i s'havien vist constantment limitats per les circumstàncies històriques.

Pel que fa a l'amor, nosaltres fills de la llei del divorci, vam entendre que no s'estima per sempre, almenys no sempre. I que la convivència és difícil i que les persones ens equivoquem i tot i així tots mereixem ser feliços. Aquesta és la idea resumida en quatre tòpics rodons.

Pel que fa a la política ens van fer veure com n'érem d'afortunats per haver nascut en democràcia, de poder votar i tenir accés a la informació i tota la colla de drets que ells no van tenir quan eren joves.

Pel que fa al món, ens van dir que podríem canviar-lo si volíem o fer allò que volguéssim i dedicar-nos al que més ens agradés. La felicitat es convertia també en un dret, ara que les condicions suficients hi eren.

Per tot això i encara per molts altres motius vam arribar a creure, atents al signe dels temps, que nosaltres érem la possibilitat pura. Preciosa, brillant, poderosa...

Però no és cert, si la possibilitat pura existís seria indefinida i amorfa. No tindria res de meravellós, seria caòtica perquè no tindira límit, no tindria principi ni se'n podria saber el final.

Si aquesta mena de llibertat és la que ens ha estat donada llavors estem perduts, és urgent que trobem el lloc ferm on recolzar-la.

Freue neues Jahr

2010-01-21T22:50:00.005+01:00

Sempre arribo tard

Ein Kind mit Vergangenheit

2009-12-07T20:58:00.009+01:00

Allò ho explicava tot.

Aquella tarda la dona, d'uns 35 anys, va tenyir-se els cabells. Era morena, el cabell negre i arriscat, però li agradava ser pèl-roja, d'un to fosc que anomenen caoba.
Doncs bé, ja s'havia col·locat tot el tint al cabell i ja l'havia deixat els trenta minuts indicats. S'ho havia de treure. Va anar al lavabo a esbandir-se l'empast amb les mans. Quan tot just havia introduit els dits dins d'aquella massa viscosa que era el seu cabell tacant-se amb el tint caoba, la nena va començar a somicar - potser ploraria. La dona va deturar-se i allargà els braços cap al pom esquerra de l'aixeta perquè sabia que el dret no funcionava. Volia rentar-se les mans i anar cap a la nena que ja començava a plorar - potser aconseguiria calmar-la i continuar amb el que feia.
En total van passar uns deu minuts fins que la dona va tornar al bany on l'esperava el pom de l'aixeta tacat de tint. Aquells minuts havien estat prou temps com perquè el color s'impregnés en el metall, i en veure-ho es va limitar a passar-hi una mica d'aigua -ja ho netejaria més a fons en un altre moment, ara no podia.
La dona es va posar de genolls davant de la banyera per esbandir-se el tint del cap amb aigua. L'esquitxada de gotes de color caoba recordava la sang i és que el tint també és molt escandalós.
Quan ja havia acabat, la dona es va deixar anar els cabells de la tovallola, van caure a banda i banda de la cara, molls encara i foscos i brillants. Es va trobar atractiva davant del mirall, més que abans d'haver-se'ls tintat. S'observava, estava satisfeta; definitivament aquell color l'afavoria.

Això va passar inesperadament quan vaig veure el pom de l'aixeta del bany tacada de color caoba i serveix per explicar com s'han succeït els esdeveniments fins arribar justament a aquell moment.

Das Lächeln

2009-12-03T12:55:00.011+01:00

Quan era petita el meu avi em deia que no somrigués a les fotos, que fer-ho era lleig.

De fet, aquesta mania de l'avi Joan la vaig descobrir quan encara era molt nena, un dia mentre ell i jo ens preparàvem perquè la meva mare ens fes una foto junts i a mi se'm va ocórrer obrir la boca per somriure. Immediatament el meu avi es va ajupir per dir-me, entre amable i seriós, que la gent no sortia gens agraciada a les fotos quan somreia, que era lleig i que millor tanqués la boca i amagués les dents. Més enllà de l'estranya situació que era per a mi dissimular l'alegria com si passés res greu, francament, no em va agradar gens que em digués allò.
Si bé és veritat que, per algun motiu que desconec, antigament la gent sortia sempre a les fotos amb la cara seriosa i la boca tancada, potser per moda, potser perquè no hi havia motius per somriure, potser perquè les condicions higièniques de les boques en general no eren el que ara són...jo em vaig prendre la qüestió com a quelcom personal.
Sempre he tingut les dents del davant força grans (molt grans, perquè enganyar-nos) i fins i tot quan encara tenia les de llet ja es veia a venir el que acabaria havent-hi allà. Per això vaig interpretar que el meu avi s'havia inventat aquella teoria de les dents i les fotos només perquè li sabia greu que jo hi aparegués i em veiés com un gremlin un cop revelades. O sigui, que jo creia que el meu avi ho feia per protegir la meva innocència infantil.
El pas del temps, però, ha acabat contradient la teoria del meu avi Joan per força.
Aquelles dents grans, ara ho són tant que amb prou feines puc mantenir-les dins de la boca, fan que sigui gairebé impossible mantenir una expressió seriosa sense que la cara prengui un caire dramàtic, entre el cabreig i la tristor més profunda. El que em succeeix quan forço el tancament i la unió dels llavis inferior i superior de manera perllongada és que tothom es pensa que em passa alguna cosa i, el que és més greu, m'ho pregunten insistentment.
Així és com va transcórrer tota la meva adolescència, entre pregunta i resposta per esclarir el meu estat d'ànim gairebé diàriament (imagineu-vos, justament a l'adolescència que és quan et passa de tot). A les fotos la situació no era millor: les sortides amb les amigues, els aniversaris i els estius sempre duien la taca del meu posat seriós enmig de l'alegria. I un cop més la pregunta: què et passava aquell dia? A la foto tothom hi surt feliç i tu mira quina cara de pomes agres...
Així és com després d'uns anys i amb l'aparició de la càmera digital i els consegüents autoretrats, vaig decidir superar la teoria de l'avi i aplicar justament la contrària.
Perquè a les fotos, què és millor, sortir-hi emprenyada o ensenyar unes dents que sobresurten i s'apropen amenaçant a l'objectiu de la càmera? Tot i que pugui semblar el contrari,jo vaig triar les dents i des de llavors somric a la vida i la vida també em somriu, de tant en tant.

Llàstima que el meu avi ja no hi sigui per discutir-ho amb ell i poder rebatre-li personalment la seva teoria, fins i tot amb exemples. Llàstima perquè li hauria pogut citar aquella frase tan ben trobada de la Pantoja davant les càmeres: "Dientes, dientes, que eso es lo que les jode" i tots dos haguéssim esclafit a riure.

Zum Geburtstag viel Glück!

2009-11-21T20:55:00.006+01:00

Reunió de planetes, fet excepcional.

Voldria tenir una història per explicar avui, però no en tinc cap que valgui la pena.

Només la mare i la filla que celebren l'aniversari juntes, soles, contentes.

Després, sortir rodolant del restaurant i la ciutat que llueix la cara, com nosaltres.

Caminar amb sabates noves i, de reüll, mirar la mare que camina al costat. Observar-la i sentir que tot va bé , que hi ha un lloc íntim on retrobar-se.

Un lloc càlid i silenciós, un lloc feliç.

La idea de...

2009-11-19T19:31:00.003+01:00

Miguel Noguera: Segundo Ultrashow en el MACBA (1/2) from Venga Monjas on Vimeo.

Nicht mehr!

2009-11-13T10:33:00.009+01:00

Deixarem d'explicar els sentiments i les sensacions. A mi només em serveixen per eixamplar el melic fins que ja no veig res mes. Tota melic. Melic que respira, que menja, que va a treballar.

Així que millor ens traiem el vestit de diumenge i ens posem el de carrer per poder explicar històries, les que siguin, amb el cafè o la cervesa entre les mans.

Der Zeitgeist

2009-11-01T20:14:00.005+01:00

Die Menschen finden sich in dieser Welt zum Leben,

Wie Jahre sind, wie Zeiten höher streben,

So wie der Wechsel ist, ist übrig vieles Wahre,

Dass Dauer kommt in die verschiedenen Jahre;

Vollkommenheit vereint sich so in diesem Leben,

Dass diesem sich bequemt der Menschen edles Streben.

24. Mai 1748

Mit Untertänigkeit,

Scardanelli.

Cada matí em prometo el millor...

però quan arriba la nit em sorprenc recollin engrunes

die Obsesion

2009-10-28T10:27:00.020+01:00

Jo m'obsessiono

tu t'obsessiones

ell s'obsessiona

nosaltres ens obsessionem

vosaltres us obsessioneu

ells s'obsessionen

-Hem de ser perfectes-

Una idea que només pot ser extreta del pensament amb dificultat i patiment.

Freundschaft

2009-10-27T10:46:00.013+01:00

Nichts in der Welt ist unbedeutend, Schiller.

Som fidels rajos daurats de tardor, vermells i càlids damunt les parpelles, il·luminant les pupil·les i encongint-les. Tot a poc a poc, com es fan les coses al matí.

La teva i la meva certesa s'enforteixen amb cada estació que passa i es queda amb nosaltres.

El raïm, el grèvol, el taronger i l'arròs. No ens cal res més per ser aquestes que som.

Unterkleidung

2009-10-17T17:44:00.007+02:00

Et veig a la porta cinc minuts més tard. Nu.

Em ve al cap una pregunta i ho veus en la meva expressió.

Serà la mateixa història de sempre, malgrat el temps. Tant de temps.

Després de cinc minuts més la pluja ha callat. El carrer buit.

Si intentes contestar serà un altre cop la mateixa història. Però encara hi ha temps.

Fes-me un petó al racó on guardes el que queda de dia. Queda't amb mi.

Em grinyolen els ossos si m'aparto de la teva presència i sé que no és just.

Però si em mires uns segons més veuràs que m'encenc.

Selbsporträt

2009-10-08T12:28:00.003+02:00

Un collage és un tot fet de pedaços.

Trossos que hem raptat d'un altre tot per tapar els nostres forats, les nostres vergonyes.

Intuïm que els buits que ens fa por mostrar els hem d'omplir amb colors i formes. Llavors construïm.

També inventem i falsegem la imatge fins que s'ajusta a l'ideal. Però no ens en sortim perquè la veritat sura com un bloc de gel, no ho pot evitar.

Cada tros revela impertèrrit algun misteri del seu origen i quedem en evidència. Ens han traït - somiquem.

I des del fons de la rabiola sabem que la creació es mostra veritablement fidel a la idea, més del que nosaltres preteníem.

La creació ha superat el seu creador i ara ens mira serenament, com un tot independent, com una consciència reflexa.

(Ens mira des de la porta de la nevera cada cop que ens hi apropem)

Liebe

2009-10-06T08:40:00.009+02:00

Fake Love- Amsterdam

Si et dono amor em tornes amor.

Die Befreiung des Geistes

2009-10-03T11:48:00.008+02:00

L'estiu ha durat més del que és habitual.

L'esperit, cobert amb capes feixugues i espesses, ja no es reconeixia en cap mirall i un neguit de tic-tacs accelerats li martellejava les conques dels ulls.
Alliberar-se de tota aquella superposisicó opaca no podia ser fàcil, ni ràpid, calien setmanes per fer-ho, setmanes que ja duraven mesos.
I aquell dolor tan intens cada cop que arrencàvem de la pell els trossos de tel·la enganxada, quina tortura. Llavors es rebel·lava el tirà i endreçava l'univers segons el seu capritx, es buscava a les palpentes, en un atac patètic i desitjava ser cruel i inhumà.
Després la son. Els malsons explícits que comporta l'esgotament li donaven un aspecte de malalt que reposa dins d'un llit delirant, xop de febre. La pèrdua de pes, la pàl·lida lletjor i la purga dels pecats són només anècdota que acompanya el fet.
Temps.
I al final, la despulla d'un ésser davant la negra pupil·la, inflada en la foscor, coordina els músculs per agafar les atxes i alçar-les amunt.

Banksy strikes again!

2009-07-08T23:16:00.006+02:00

Quan Banksy crida ho fa ben fort.

Das Bad

2009-07-08T09:08:00.006+02:00

Alguns banys semblen sortits d'una novel·la.

Warten auf die Zeit II

2009-06-09T08:45:00.005+02:00

Seguim esperant el temps.

Warten auf die Zeit

2009-06-03T08:40:00.004+02:00

Esperant a tenir una mica més de temps.

Die Maske

2009-05-24T17:01:00.007+02:00

He sentit a dir moltes vegades a la gent que no li agraden les màscares, que portar una màscara és sinònim de falsedat, d’hipocresia o encara pitjor, d’amagar alguna cosa poc clara al darrera. No crec que aquesta interpretació del que simbolitza la màscara sigui justa amb el potencial que realment té. La màscara obliga a l’exercici poètic.Tant el que la duu com el que l’observa es veuen obligats a crear.
El que observa ha d’imaginar què hi ha darrera de la màscara, ha d’imaginar i forçar la ment a construir la imatge que no pot veure. A més, mentres ho fa també ha de dissimular que ho fa, ha de normalitzar la seva conducta mentre crea. Això explica que hi hagi persones a qui els incomodi parlar amb algú a qui no veuen completament.
Després està el que du la màscara, que no per fer-ho deixa de ser ell mateix, per suposat, però se sap estrany pels altres i això el força a fer-se un altre, inventar-se de nou davant d’algú. Aquest també és el motiu pel qual molta gent no vol dur màscara, se senten insegurs enlloc de descubrir-se en un altre.
A mi m’agraden les màscares perquè em provoquen, m’assalten amb el seu contrast paròdic entre la mirada humana i el cartró tan sec. Les màscares suggereixen joc i donen la possibilitat d’arribar a racons humans que sinó difícilment coneixeríem. En definitiva són un recurs, poca cosa al cap i a la fi, però contenen una llavor més fèrtil i rica que la freda mentida.

Kann ich ein Photo machen, bitte?

2009-05-22T18:00:00.010+02:00

Estava preciosa, tan sola a la parada, tan trista.
No sé si em va veure fer-li la foto, crec que no. Però a mi em va costar fer-la.
Vaig pensar que li robava una mica l'ànima, com diuen d'una tribu de l'Àfrica que no volen que els fotografiïn. Una amiga meva, basant-se en justament en aquesta idea, va decidir que ja era hora de contrarestar aquest robatori i retornar l'ànima als monuments, paisatges, edificis, carrers i d'altres coses que havia anat fotografiant al llarg dels anys.
S'ho va proposar i ho va fer: retornar l'ànima a les coses deixant-los la fotografia que havia pres fos quan fos. Cada arbre del que tenia una foto, cada pontet de pedra i flors al marge, cada torre Eiffel, cada Empire State, cada Sagrada Família comptava almenys amb un trosset d'ànima que havia recuperat. Enmarcada i als seus peus, la seva ànima tornava a ser-hi.
Com una mena de justícia poètica que volgués compensar tant d'excés fetitxista.
Recordo sovint aquesta amiga quan faig fotos i crec que té part de raó, fotografiar és com robar el que fotografies. I per totes dues coses cal tenir pebrots.

Der Waschbär

2009-05-20T09:44:00.007+02:00

És un lladre.

Hochzeit

2009-05-14T22:58:00.006+02:00

No recordava aquesta fotografia.
Aquell dia em vaig escapar per anar a veure Caspar David Friedrich.
Una parella que s'havia casat es feia les fotos a la galeria d'art de Greifswald on hi ha una preciosa col·lecció de pintors romàntics alemanys. Veritablement el lloc és bonic, l'edifici és una casa antiga però restaurada y cuidadíssima. El blanc és immaculat a les sales. A través d'un passadís de vidre la casa comunica amb un edifici nou que és el museu de la regió. He de dir, a més, que entre un i l'altre hi ha les runes del mur de la discòrdia, curiós.
No crec saber de ningú que hagi anat al MACBA a fer-se les fotos del casament, però no és mala idea, la veritat. Fins i tot suposant que jo mateixa fos una núvia tradicional no crec que la imatge del jardí urbà de fons resulti gaire suggerent a aquestes alçades. Per què no art?

Plastikfabrik

2009-05-10T23:56:00.008+02:00

Del llibre de Dovlatov destaco trossos com aquest:

"En circumstàncies crítiques, les persones canvien. Canvien per bé i per mal. De millor a pitjor, i viceversa.
Des del temps d'Aristòtil que que el cervell humà no ha canviat. Encara més, la consciència humana no ha canviat.
Per tant, no hi ha progrés. Existeix un moviment, en la base del qual hi ha la inestabilitat.
Tot plegat em recorda la idea de la transmigració de les ànimes. Però en lloc de en el temps, jo diria que en l'espai. L'espai de les circumstàncies que varien."

Glauben

2009-05-06T22:35:00.007+02:00

Nichts zu sagen

2009-05-06T01:26:00.014+02:00

D1 -I el teu casament, què?
D2- Amb el meu metge, dius? Doncs és que mira, la meva filla, la del meu segon marit, es casa ara i trobava una mica lleig que nosaltres ens caséssim just abans que ella...A més, ella ha vingut a viure aquí amb el seu marit i els he donat el meu pis. S'han quedat el gran i jo el petit del costat que el tenia llogat a uns arquitectes. M'ha quedat preciós...quan ja el tenia tot arreglat i anàvem a viure junts amb el metge, vaig pensar: ara aniran uns calçotets aquí al meu armari? No, això quan ets jove, que encara ets una "prima", però ara?
Així que li vaig dir que no teníem cap pressa. Ara ens veiem menys. L'altre dia em va trucar, es veu que en una revisió rutinària li van trobar alguna alteració i la setmana vinent l'operen perquè al final era un càncer de colon. Me n'he lliurat pels pèls.
Només té 64 anys i sembla que en tingui 84. Ja la vam tenir el dia de Cap d'Any perquè em va proposar que ens mengéssim el raïm aviat per poder anar a dormir abans, tu creus?
Jo tinc 60 anys però em sento com si en tingués 15, de veritat! Ho vull conéixer tot, vull veure moltíssimes coses,...

*Audició i robatori d'una conversa real en un restaurant, ahir a Barcelona.

Guten Morgen Sonnenschein!

2009-05-05T00:24:00.010+02:00

Recordo haver llegit expressions semblants a "una ombra, gairebé imperceptible, travessà la seva mirada", o també "se li enfosquí la mirada" i per suposat "tenia una mirada ombrívola". Totes elles relacionen les ombres o la foscor amb la manera de mirar, amb els ulls o amb un pensament dolorós que es reflexa en la mirada.
Quan al sol el travessen els núvols gruixuts i espessos com si fossin de massa d'ou i farina, llavors la mirada de déu ens fa sentir por, ens estremeix.
Si la mirada de déu s'enfosqueix no sabem on amagar-nos, ens quedem immòbils, amb l'ànim suspès, per contemplar la mesura del nostre càstig. És tant bell aquest déu, i tant savi. La seva essència és enorme, tot li pertany, tot n'emana.

Hör mal...

2009-05-03T23:05:00.007+02:00

He clavat el cap entre les pedres de la platja i el món sencer hi ha entrat amb una remor inacabable.
Sonava com si fos el món sencer.

die mythologische Schwarzdrossel

2009-04-26T10:10:00.005+02:00

Jeia la neneta a la sala de jocs i jugava, entretinguda i abstreta, a qualsevol de les coses que juguen els nens. Quan un so va començar a escolar-se per les seves oïdes i la va fer aturar-se.
Es va quedar immòbil per fixar la seva atenció en aquell so que anava repetint-se, harmònic i dolç, fins que un desig enorme la va dur a buscar l'origen del cant.
Va pujar les escales i va arribar al seu jardí on va veure una merla petita i orgullosa que repetia, amb subtils diferències la mateixa frase. La nena es va asseure damunt la terra humida per escoltar i observar l'ocell. Li semblava que la merla volia dir-li alguna cosa i tot i que cada cop sentia amb més claredat els sons que l'ocell cantava, no arribava a entendre què significaven aquells tic-tic-tic-tiiiiiiic que emetia tan clarament. Finalment va pensar que el millor seria parlar amb l'ocell i preguntar-li si volia dir-li alguna cosa. Va obrir la boca i les seves cordes vocals van treure un so semblant al que portava estona escoltant. L'ocell va contestar i la seva resposta va ser clarament diferent del que havia dit fins llavors. Així van seguir, la merla i la nena, parlant i cantant fins que el fred va cubrir les flors i les plantes del jardí. Cap de les dues va comprendre què li deia l'altra aquella tarda i justament per això totes dues es sentien lliures, en una terra que no era de ningú, a mig camí entre el món dels ocells i el món de les persones.

Versteckt

2009-04-21T23:38:00.003+02:00

I tu, a quin cau t'amagues quan plegues de treballar?

Süsse Träume

2009-04-21T00:01:00.009+02:00

Un dels moments més feliços del dia és quan llegeixo abans d'anar a dormir. Hi ha certes lectures que són pràcticament d'aquest gènere. Això no és un demèrit, al contrari. Ha passat gairebé de tot per la tauleta de nit però hi ha llibres que són tan bons que més val mantenir-los a la vora. Poder llegir una estona i fer que t'expliquin el conte perquè t'adormis. Adormir-te amb les seves idees d'excursió per la ment. És tan dolça aquesta sensació que la son i la lectura em donen...I m'agrada portar-ho al límit.
Quan era una nena disfrutava enormement mentres sentia les històries de la meva àvia a les nits, imaginar abans d'adormir-me era com entrar al món dels somnis amb el passi vip. Escoltava la història segon a segon fins que les paraules deixaven de tenir sentit i es convertien en sons inconexes, llavors era quan el meu cos més gaudia, m'abandonava. Ara llegeixo fins que les grafies es separen entre elles i els ulls no poden aturar-les perquè tornin a formar paraules. No és tan diferent.

Das Stück

2009-04-16T08:47:00.008+02:00

Només hi veig parts on hauria de veure-hi un tot. I així em va. Deu ser, simplement que el forat pel que miro és massa estret, massa petit, i el món és enorme per veure'l tot sencer d'un sol cop d'ull.

Cada part és plena de detalls que em criden l'atenció i em demanen que els observi, així que vaig de trocet en trocet i m'oblido que cada part és part d'alguna cosa, d'un tot que segur dóna un sentit nou a aquesta col·lecció de peces. El quadre o el detall, el paisatge o la pedra, el trencaclosques o la peça perduda. Però jo no, jo no em recordo mai de distanciar-me per saber on anava cadascun dels retalls, no puc veure la imatge completa.
És que gairebé estic segura que la suma de les parts és més gran que el tot.

Die Stunden

2009-04-09T19:21:00.004+02:00

La Virgínia és al jardí, comptant les hores o fent-les passar, depèn de com es miri.
Hi ha tres hores que realment compten ara, les vuit del matí, la una del migdia i les vuit del vespre, les altres no cal comptar-les més que perquè passin. És així.
Al jardí la Virgínia hi troba les flors, els clavells moros aquests que l'Ajuntament ha escampat per les floristeries i centres cívics de la ciutat per celebrar l'arribada de la Primavera, o això crec.
Les flors i la resta de plantes n'estan fartes de la pluja, potser més que nosaltres i tot, a elles les fot especialment perquè l'aigua els cau directament a sobre. Caldrà tenir-ne cura uns quants dies i mimar-les i tot, perquè entomin l'any al ritme de la natura en un terrat urbà.
Això, si passat l'abril deixa de ploure.
Ja són gairebé les vuit.

Nur ein Kind

2009-04-08T10:58:00.007+02:00

He fet passar les hores, totes, estesa damunt la sorra finíssima i calenta. Davant del mar i sota el cel, quan era un nen.

Ahir vaig escoltar un poeta: "m'agraden els espais oberts perquè són llocs on tot és possible".
Em va fer pensar en aquelles hores insaciables de la infància, quan la pell i el paisatge callaven.

Déjà vu

2009-04-01T09:33:00.007+02:00

No pots definir l'objecte que forma la imatge completa, tria entre endevinar-la o inventar-la.
Pots decidir que la imatge sigui el que tu vols i jugar amb les possibilitats a veure si n'hi ha alguna que t'excita prou la imaginació.
Tenir l'estranya sensació d'un déjà vu et deixa desorientat. Perds el sentit de la realitat en nom del significat. Què vol dir aquesta volàtil i efímera unió entre passat, present i futur?
Fa temps, un dia, vaig somniar imatges que després no vaig ser capaç de recordar, i un matí, obrint els ulls encara, tornà aquell somni passat amb tota la seva força i em deixà immòbil, clavada al llit.
Quan arribi el present, si es que arriba, vigila que no t'enxampi i hagis d'anar-te'n amb ell.

Der Wäscheständer

2009-03-03T08:37:00.005+01:00

Aquesta és la història d'un experiment entre amigues: "Hi ha roba estesa".
Volem conèixer les intimitats de la gent a través de la roba que pengen als estenedors perquè pensem que al final també som una mica el que ens posem.
No és cert que la roba és allò amb que ens tapem i alhora allò que lluïm?

Aquí l'altra investigadora.

Landschaft

2009-03-01T13:11:00.009+01:00

Tinc el cor trencat, no hi puc fer més, en trossets petits, minúsculs, diminuts, microscòpics.

Atomitzada estic. Atomitzada em trobo.

Penso en els pintors romàntics alemanys, aquells que comprenien en el paisatge el reflex absolut del seu interior. El mirall on es miraven malaltissament, que representava una vegada i una altra què els passava a dins. Aquells homes veien en la natura salvatge i immaculada la correspondència amb l'ànima humana. Panteisme.

Són els mateixos colors emocionants que junts, el sol i el cel, fabriquen; les muntanyes immenses i el verd poderós desbordant-se damunt les roques, damunt les runes. Les runes ens emocionen, fan present els passats perduts, els temps perduts. I els temples abandonats, qui sap quants van pregar pel perdó dels seus pecats, per les seves penes diàries.

La realitat colpeja sense compassió, colpeja fort.

Ja no vull ser racional, no més, renuncio a l'ideari perquè no me'l crec més. Una fiblada al pit em fa veure la veritat més clarament que tots els principis racionals: som éssers per a la passió. Totalment entregats, condemnats a seguir el que a dins batega, com una brúixola boja que no pot mantenir el nord.

És en una tragèdia on la vida humana transcorre, sovint còmica i gairebé sempre patètica.

I aixequem els braços, incapaços, per atansar amb les mans el que ens queda massa lluny. Intente-m'ho doncs, no podem fer res més, i seguim esforçant-nos en aquest impossible ple de passió.

Überschatten

2009-02-17T19:19:00.005+01:00

- Ja fa dies que un neguit ens ronda.
- Serà el fred...
- Sí, pot ser, el fred és el culpable de moltes de les coses que ens fan trobar malament. Per un cop de fred agafes un refredat, et refredes. Et poses malalt. Per un cop de fred tens un tall de digestió. Per un cop de fred et poden fer mal les oïdes.
- Però és cert que hi ha un neguit que ens ronda, ja fa dies...
- Només hem d'esperar que passi aquest hivern, tan fred.

Gesicht an Gesicht

2009-02-15T18:50:00.005+01:00

Encara no em pots dir què has fet però vols creure que podries fer-ho. Si estiguéssim a soles, si ningú no ens observés...llavors parlaries sense aturar-te i em diries com ho vas fer. I si et vinguessin les ganes, ploraries.
Podries confessar-te amb algú nou, això et donaria forces per mantenir-te serè uns dies més.
Tanmateix he de marxar i res d'això arribarà a passar. Tot quedarà aquí, res es mou.
Hi ha un nus nou més avall, a la meva gola, que duu la teva cara, és estrany.
Penso què he de fer amb tu, què he de ser per a tu?
Si la teva imatge ha d'acabar en el meu escriptori i que el cor em faci un bot cada cop que et miro llavors serà millor que m'empassi el nus. Després et digeriré i quan en tingui prou et deixaré marxar, escolant-te per les clavegueres.

Der Klügere gibt nach

2009-01-19T21:06:00.008+01:00

Night falls, com diuen uns que sovint escolto, i amb ella sembla que les llums del port recuperen la funció. Però no, enlloc dil·luminar la fosca la decoren i ens mostren aquest espectacle de nostàlgia magra, pobra.
Quin color més trist el del mar i el del cel, el pols no aguanta tant de blau i cau la mà, per intentar descriure, sense talent, les coses que es mouen a dins quan mires a fora.
Demà serà un altre dia, avui ja em rendeixo.

Jenseits der Berge

2009-01-11T20:26:00.005+01:00

Han passat els dies com travesses de muntanya, però han passat.
Les pujades són tan dures, sempre creus que aquest cop no podràs, que serà massa esforç i que la muntanya et vencerà en qualsevol instant. Hi ha un diàleg mental en aquestes situacions, silenciós. Tanmateix, mentre penses i divagues segueixes trepitjant el camí, col·locant un peu davant de l'altre, seguint la inèrcia que t'empeny a no deixar de caminar tot i no estar segur de poder-ho fer. Amb sort el cim arriba abans que hagis pres cap decisió i ja no importa quant has dubtat ni si estaves a punt de tornar enrera per arribar al refugi, a la llar de foc i a l'escalfor del tancat, còmode i segur. Al cim només t'hi estàs un moment, no s'han de perdre les hores de llum en la contemplació del paisatge, però aquesta diminuta victòria és tan satisfactòria...
No és que ara siguis més fort que la muntanya sinó que ho ets més que abans d'haver-la pujat.

Bei Beginn

2009-01-03T21:50:00.007+01:00

Trencat
partit
romput
fracturat
dividit
aïllat
boig
fosc
sol
mort

Anant al moll de l'òs hi ha una substància viscosa, ni groga ni blanca, segurament pudenta, però rica i recomenable de ser xuclada sin en tenim l'ocasió; és suau i tova a la boca.

Anant al moll de l'òs a vegades no hi trobem res que poguem dur-nos a la boca.

2009 - La tornada

2009-01-03T17:41:00.007+01:00

L'exili a Tiana, desembre del 2008

La nostra mania d'intentar manipular el temps: ordenar, organitzar, situar, localitzar, dividir, concretar, fixar... configura una experiència cíclica de la vida. Per això sóc de nou escrivint lletres, una darrera de l'altra, aquí. L'any nou sembla que ens obliga a omplir el sac de les intencions de nous propòsits i aquest fa dies que em pessigava, però cada cop que volia tonar-hi em trobava que alguna cosa no tenia sentit. Jo escrivia per a tots els meus amics que volguéssin seguir-me la pista mentres fos a Berlin però sent a casa de nou no podia ensenyar-los res de nou.
Durant aquests mesos he enyorat l'exercici gairebé diari de la foto triada i el text, de dins a fora i un altre cop a dins. No és l'únic que he enyorat, és cert; hi ha qui diu que estic de dol.
Així que torno a l'exercici perquè és el que em queda: l'obligat enfrontament de la pupil·la contra la llum.

I al final sempre som lluny d'un lloc o altre.

Reset total

2008-06-19T09:26:00.011+02:00

Tschüss és el que es diu a Alemanya quan t’acomiades. Té un sentit més col·loquial i més familiar que Aufwiedersehen i quan és entre amics o gent molt propera prèn la forma força cursi de Tschüssi.

Aquest bloc va néixer el dia que vaig comprar els bitllets per anar cap a Berlín. Llavors va ser quan em vaig adonar que realment marxava i llavors vaig decidir crear un anti-enyorances que servís per no sentir-me sola i per fer-vos saber a vosaltres el que veia i el que em sorprenia de la ciutat. Al marge dels usos que finalment ha resultat tenir aquest lloc i els sentits que jo pugui trobar-li, el fet és que ja fa més de vuit mesos que m’hi vaig embarcar i ara em trobo que les paraules “quan un és lluny” tenen tot un altre significat. Quan les vaig triar com a capçalera volia dir que jo em trobaria lluny, lluny de la meva referència volia dir, lluny de la meva ciutat. Avui, de tornada des de fa unes setmanes, encara em costa uns segons al matí saber si sóc aquí o allà i sento que he guanyat una nova referència de la que també sóc lluny. I no és estrany que enyori la ciutat que tan bé m’ha acollit.

Primer de tot m’adono que l’experiència que tenim del temps se m’ha demostrat subjectiva i el número vuit no em serveix més que per fer-me una idea vaga del viscut allà. Vuit mesos també es poden mesurar per:

-6 pots de sabó líquid pel cos.
-5 pots de xampú.
-7 parells de lents de contacte mensuals (i una perduda)
-2kg de pernil d’aglà
-3kg de formatge urgèlia
-1,50 kg de llom
-10 truites de patates
-3 novel.les
-1 recull de contes
-5 assajos
-2 llibres d’història
-3 comics
-7,31 G de fotografíes
-62,54 G de pel·lícules
-15 discs de música
-4 visites a la perruqueria
-5 xumets recollits al carrer
-més de 30 esmorzars al balcó
-3 bicicletes
-1 visita a l’ikea
-2 viatges fora d’Alemanya
-102 posts publicats al bloc

…els amics, les aventures, les descobertes, els sopars, les festes, la soledat, els matins...
Les llistes tampoc serveixen per fer-me una idea concreta del que signifiquen 8 mesos, podria passar-me molts dies afegint-hi coses, però només serien xifres, números que pretenen ser objectius i que, per ara, són inútils.

Les vivències no són mesurables.

Em ve al cap allò que un dia em va escriure un bon amic per ajudar-me a entendre el bé que em feia haver marxat a Berlin:

"Viajar es muy útil, hace trabajar a la imaginación. El resto no son sino decepciones y fatigas. Nuestro viaje es por entero imaginario. A eso debe su fuerza. Va de la vida a la muerte. Hombres, animales, ciudades y cosas, todo es imaginado. Es una novela, una simple historia ficticia. Lo dice Littré, que nunca se equivoca. Y, además, todo el mundo puede hacer igual. Basta con cerrar los ojos. Estar del otro lado de la vida."

Louis-Ferdinand Céline, Viaje al fin de la noche. Dedicatoria inicial.

Gràcies a tots els que m’heu fet companyia en la distància.

I amb això tanco aquest bloc, amb això i amb una certa "Nostalgie".

Tschüssi.

El dubte

2008-06-11T09:54:00.004+02:00

Ja he tornat i m'adono de quantes coses m'he deixat per explicar sobre Berlin.
Em queden encara unes quantes fotos més i unes quantes línies més, però em pregunto si té sentit allargar una mica el regust de la vivència passada o si he de deixar-ho aquí i avui.

31-05-2008

2008-05-31T09:28:00.001+02:00

Tots els viatges s'acaben un dia.

Plänterwald o el parc d'atraccions abandonat

2008-05-29T11:08:00.005+02:00

La paraula escàndol encara ressona entre els racons d'aquest enorme parc buit des de fa més de 5 anys, quan els propietaris van vendre totes les màquines i es van donar a la fuga deixant, sense voler-ho, un microcosmos només obert per la imaginació. La nòria, el vaixell viking, la muntanya russa, els dinosures, el trenet, els cabuts...Una meravella poder visitar aquest lloc, saltar la reixa esquivant una familia que sembla que viu allà, passejar a soles per un espai pensat i dissenyat per acollir multituts, escoltar només el vent remugant i les branques dels arbres, la vegetació desbordada, els llacs, les granotes cantan sense descans...

Un tot de decadència encantadora, i jo contenta d'haver-lo descobert.

Dins i fora

2008-05-26T08:53:00.003+02:00

Quantes fotografies caben en aquest marc?

Siemens Stadt o la ciutat fàbrica

2008-05-16T10:23:00.004+02:00

La que va ser la seu més important de Siemens. Una enorme població de treballadors a les afores de Berlín, edificis i més edificis, totxo vermell, escola siemens, parc siemens, poliesportiu siemens...i la conversa pel carrer sembla que hagi de ser aquesta:

- Hallo Herr Siemens.
- Hallo Herr Siemens! Wie geht es Frau Siemens?
....

Tots són Siemens allà.

I amb això al cap vaig i torno.

Olympia Stadion

2008-05-13T09:01:00.006+02:00

Werner March va dissenyar junt amb Albert Speer l'estadi que aculluria els jocs olímpics del 36 a Berlin.

Aquí, més d'un es va dislocar l'espatlla de tant pujar i baixar el braç.

30 d'abril, 1 de maig

2008-05-05T09:10:00.012+02:00

Aquesta setmana passada ha estat mogudeta, dates importants i celebracions de tota mena concentrades en dos dies.
30 d'abril, nit de buixes a Alemanya, vespra de l'1 de maig, dia del Treball i, per tant, festa. El 30 d'abril també també és l'aniversari del suïcidi de Hitler i la seva companya, Eva Braun, al Führerbunker de Berlin el 1945. Això fa que els dos dies es vegin amenaçats per possibles agressions dels nazis que, celebrant-ho, acostumen a manifestar-se al cor del barri turc, i que la presència de policies per tot arreu sigui espectacular.

La nit del 30 els berlinesos començaven a divertir-se. Aquest any, el clima ja feia dies que era més que calorós i el carrer era ple de gent, ple de festes a l'aire lliure, a la vora del riu, amb fogueres improvitzades amb gent ballant al voltant, tots bevent i alguns tocant instruments. Com podeu imaginar ve a ser l'equivalent al nostre St. Joan, però enlloc de focs artificials, els berlinesos, sempre tan senzills, opten per la versió simple i barata.

L'1 d'abril, amb ressaca o sense, és el dia gros. És lògic que sigui així a la ciutat amb més atur de tota alemanya, la més pobre. Des de les dues del migdia hi ha manifestacions al barri turc, concerts al carrer, dj's i festa, molta festa. Vaig tenir la impressió que tot Berlin estava allà, en una espècie de marató. Fins que va arribar la nit i amb ella la policia.

Aquí els teniu, protegits de dalt a baix passant pel mig del carrer mentres la gent els hi deia de tot. Bé, jo em vaig quedar petrificada mentres observava com ells no responien a cap de les provocacions i es limitaven a quedar-se junts i ben quiets, primer, i a anar tirant sense moure res més que les seves cames, després. Em preguntava si podia imaginar una imatge semblant per la meva ciutat...no, penso que això no és possible.
La gent els insultava i cridava només perquè eren allà, perquè entenien la seva presència com una provocació, però jo només veia que la gent els provocava a ells, sense cap èxit. Ho vaig entendre més com una mena d'apunt: som aquí, així que no us passeu, d'acord? A la foto es pot veure com un d'ells duu una càmara digital i va gravant a mesura que avança. Això ho fan per evitar que els puguin denunciar per abús d'autoritat o agressions.

Això és en una cantonada del carrer on hi havia més gent. Simplement s'estaven allà drets, confiant que tot aniria bé. Hi havia qui, com jo, els feia fotos, però també hi havia qui es feia fotos amb ells com si fossin els soldats fent el canvi de guàrdia, com si enlloc de persones fossin monuments.
Com deia una amiga de Madrid que viu aquí des de fa cinc anys: "la diferencia con los de allá es que estos parece que no van de coca hasta las cejas."
Potser no, feien més aviat cara d'aborrits...
Però bé, pel que sé, després, a la matinada, van haver-hi alguns problemes al barri punk, Friedrichshain, el més reivindicatiu. Sempre hi ha qui espera una nit així en candeletes, a veure si es guanya una bona òstia i té anècdota fins l'any seguent per poder reafirmar-se en les seves idees anti el que sigui, o en les seves anti-idees. Sempre hi ha algú així tant a un costat com a l'altre.

Apa, bon dia tinguin.

Maletes

2008-04-24T09:16:00.003+02:00

Comença el compte enrere, així ho sento, ara que començo a recollir algunes de les coses que no necessitaré més durant les 5 setmanes que em queden aquí.

Floating around

2008-04-22T09:12:00.004+02:00

Suspesos en el buit
mirem d'arribar allà on havíem clavat la bandera.
Intentem respirar amb normalitat
per ignorar l'escafandre que ens aïlla de la mort,
de l'asfixia amenaçant que hi ha a l'altre costat del metacrilat.
I la nostra veu ressona, rebota, es contrau i no s'escola,
no arriba més enllà de les nostres oïdes,
no viatja per l'aire,
es fa mínima
fins que preferim callar.

Graffitti: Berlin, Kreuzberg, Mariannenstrasse.

Ich liebe Punks!

2008-04-18T10:32:00.003+02:00

Ahir al vespre tornava cap a casa quan aquests que veieu a la foto em van parar. La cosa va anar així:
Un em diu - Perdona, tens foc?
Jo - Sí, té.
L'altre - I per mi, tens foc?
Jo - Sí, té.
El primer - Si no et sap greu, li pots fer una foto al meu gos?
Jo, entre sorpresa i desconfiada - Clar. Però perquè no us faig la foto a tots tres?
Els dos - I tant!

El fet que dos perles com aquests facin gala de tanta educació i jovialitat és una d'aquelles coses que et deixen reflexionant durant una bona estona. Insòlit per uns, plenament normal pels altres. Les difrències culturals no són un tòpic sobreexplotat, són una realitat.

Busca la banana

2008-04-16T10:32:00.007+02:00

Doncs això, aquest graffiti és el segell de qualitat que el Sr. Thomas Baumgärtel fa servir des de l'any 1986 per marcar, arreu del món, localitzacions d'interès artístic. A Berlin ja he trobat un parell de galeries amb aquesta curiosa senyal que s'explica així:
Life = Art = Banana.
Pop o dadà?

Pels curiosos: http://www.bananensprayer.de/pages/bio_eng.html

Double Cross

2008-04-15T14:21:00.004+02:00

Damien Hirst fotografiat per Sante d'Orazio, sèrie "Priests"
Més informació a www.photography-now.com

El 3 és un número màgic

2008-04-14T09:25:00.001+02:00

"Just another manic monkey"

2008-04-10T10:59:00.006+02:00

Monkey Shines, George Romero, 1988

Aquesta cançó podria ser a la B.S.O d'aquesta peli.

En safata de Limoges

2008-04-09T09:29:00.005+02:00

Deixa que et deixi el seu cap en una safata de porcellana fina
on a més de la sang puguis veure el paisatge
que aquells dibuixaven a pols
sobre el caolí immaculat.
No t'emmirallis en les formes dolces del seu rostre,
ni en els seus ulls closos
ni en la promesa del cos que li seguia,
no vull que facis res d'això ni t'ho recomano.
Agafa el ganivet, millor el suec, que talla més,
busca el clot on enclavar-li
posa't el tovalló sobre les cames
i disfruta del teu àpat.
L'he caçat per tu.

Ornamentalia

2008-04-04T11:37:00.008+02:00

www.hadassahemmerich.com a

Els 5 validíssims invàlids.

reSIGNation

2008-04-03T09:44:00.009+02:00

Quizás llevabais días preguntándoos a qué venían tantas señales extrañas, aquí tenéis la explicación, si es que realmente hay alguna. Lisha Project es una persona, dos personas , tres personas, ¿quién sabe? Después de recoger señales de tráfico en la calle, las han modificado para cambiar su sentido, las han colocado otra vez en diversos puntos de la ciudad, todos destacables y nos han pedido que las encontremos y que les hagamos fotos . El objetivo del proyecto es llamar nuestra atención sobre las señales de tráfico que nos rodean en la calle cada día, señales a las que nos hemos habituado y que a menudo ni siquiera vemos. De alguna forma nos hemos resignado ante ellas.
Qué pasaría si las cambiáramos y les añadiéramos un nuevo significado?
El Reichstag (con la señal MACHT que quiere decir PODER), el Ayuntamiento Rojo, el Check point Charlie, la Potsdamer Platz, …hasta la calle donde vivo que, con razón se ha ganado un SNOB bien grande y visible.
El domingo cargué la mochila como si fuera de excursión y con la cámara de fotos y el mapa en la mano me embarqué en la aventura de encontrar la señales reasignadas. De las ocho que habían colocado sólo pude encontrar seis, habían sacado dos que aún así han aguantado más de una semana. Ha sido una curiosa experiencia, yo, que llevaba puesto el uniforme oficial de turista, buscaba señales para fotografiarlas mientras los demás turistas fotografiaban los edificios más emblemáticos de la ciudad.
Me maravilla la capacidad que tiene Berlín de absorber y aceptar este tipo de proyectos, iniciativas que en otro lugar serían francamente impensables, que ya suenan más a leyenda urbana pretérita, aquí son reales. ¿Qué pasa con el street-art en lugares como Barcelona? ¿Qué visión tenemos de cómo debe ser la ciudad y qué queremos conseguir prohibiendo, por ejemplo, los graffitis? Quizás en Berlín el fenómeno nos puede parecer exagerado, pero es gracias a que hay tantos graffitis que podemos encontrar autenticas maravillas de diferentes estilos configurando una imagen dinámica y auténtica de la ciudad, tanto para los que viven en ella como para los que están de paso.
Sin olvidar que aquí la primera fuente de ingresos es el turismo, no por ello se han apresurado en repintar las paredes ni en prohibir los graffitis u otras formas de arte en la calle, tampoco se acomplejan ni se avergüenzan de lo que otras ciudades podrían considerar como “suciedad”.
La cara visible, que son los edificios, no sólo habla a través de la variada arquitectura sino que también habla a través de los dibujos en sus muros, en los patios y fachadas, pero sobretodo habla porque tiene algo que decir. Un paseo a solas puede convertirse en un diálogo gracias a los elementos que los artistas van dejando en la calle. Así es como, con el paso de los días, se reconocen y se hacen familiares el estilo, los motivos, los mensajes, los personajes y las firmas que llenan la ciudad, mezclándose y renovándose. A veces te provocan una sonrisa, a veces te obligan a pensarlo dos veces y se te clavan en el estómago o en el pecho o se anclan en la memoria para seguir diciéndote algo.

-----------------------------------

Potser portàveu uns dies preguntant-vos a què venien tantes senyals estranyes, aquí teniu l'explicació, si és que realment n'hi ha alguna.
Lisha project és una persona, dues persones, tres persones, qui ho sap? Han estat recollint senyals de trànsit, les han modificat per canviar el seu sentit, les han col·locat de nou per diversos punts de la ciutat, tots ells importants, i ens han demanat que les trobéssim i les fotografiéssim.
L'objectiu del projecte és cridar la nostra atenció davant de les senyals de trànsit que ens envolten al carrer cada dia, senyals a les que ens hem acostumat i que sovint ja ni veiem. D'alguna forma ens hi hem resignat. Què passaria si les canviéssin i els hi afegíssim un sentit nou?
El Reichstag (amb la senyal MACHT que vol dir "poder"), l'ajuntament vermell, el Check point Charlie, la Potsdamer Platz,...fins i tot el meu carrer que, amb raó, s'ha guanyat un SNOB ben gran i visible.
El diumenge em vaig carregar la motxilla, com si anés d'excursió, i càmera i mapa en mà em vaig embarcar en l'aventura de trobar les senyals re-assignades. De les vuit que hi havien només en vaig trobar sis, ja n'han tret dues, que tot i això havien resistit més d'una setmana. Va ser una experiència curiosa, jo, que duia l'uniforme oficial de guiri, buscava senyals per fotografiar-les mentres els altres turistes feien fotografies als edificis més emblemàtics.
Em meravella la capacitat que té Berlín d'absorvir i acceptar aquesta mena de projectes, iniciatives que en un altre lloc serien francament impensables, que ja ens sonen més a llegenda urbana pretèrita, aquí tenen lloc. Què passa amb l'art de carrer a llocs com Barcelona? Quina visió de la ciutat volem tenir i què volem aconseguir prohibint, per exemple, que es puguin fer graffitis a les parets? Potser a Berlín el fenòmen és exagerat, però de tantes pintades que hi ha també n'hi ha de molt bones i aquestes configuren una imatge de la ciutat que es fa amable i oberta pels que hi viuen i pels que hi estan de pas. Sense oblidar que aquí la primera font d'ingressos és el turisme, no s'han donat pressa per repintar les parets ni per prohibir els graffitis o altres formes d'art de carrer, no s'han acomplexat ni avergonyit del que altres podrien anomenar una ciutat bruta. La cara visible, que són els edificis, parla no només a través de la variada arquitectura, parla també a través dels seus dibuixos als murs, als patis, a les façanes, parla perquè té alguna cosa més a dir. Un passeig a soles es torna un diàleg gràcies als elements que els artistes han deixat per tu al carrer, al teu abast. Així és com arriba un punt en que ja reconeixes l'estil, la forma i els personatges que omplen la ciutat de sentits.
A vegades fan que somriguis, altres que t'ho pensis dos cops, però sempre et diuen alguna cosa.

reSIGNation III

2008-04-02T10:57:00.003+02:00

reSIGNation II

2008-04-01T10:16:00.004+02:00

reSIGNation I

2008-03-31T10:26:00.004+02:00

Forbidden Fruit

2008-03-30T10:52:00.001+02:00

Strasse

2008-03-24T12:22:00.004+01:00

Aquí l'autor.