7 de febrer de 2010

Easy like sunday morning




La mare dorm i en el seu somni tranquil el sol travessa les blanques cortines de fil. 
Hi ha un ocell que s'entesta en cantar, no se sent res més, com si volgués bressolar-la. No hi ha res a témer. Deixa que les hores s'acumulin i amb elles passi el matí. 
L'olor del café i la càlida sensació que tot encaixa -no obris els ulls del tot, ningú t'espera i pots quedar-te al llit. Pots traspassar les cortines amb la teva imaginació i alçar-te amunt. Ho fas, fa bon dia per volar, el cel ben blau i el sol que escalfa prou per ser hivern encara. 

Voldria que tots els diumenges fossin com aquest, la quietud que em mira i un nus a la gola fet d'emoció continguda. Voldria quedar-me sempre aquí, en aquesta fotografia i sentir al mirar-la que és un dia qualsevol.


6 de febrer de 2010

Mündlich




“No és només que ens trobem tots en el mateix vaixell, sinó que, a més, estem tots marejats”
G. K. Chesterton
        

26 de gener de 2010

Freiheit



Dèiem ahir que la nostra és una generació d' idealistes esclafats pel cinisme. 
No sé què ha passat exactament per arribar aquí ni com ha anat aquest procés, però sento fortament que un camí ha acabat davant nostre. 
Rebusco i repenso el que ens ha influit. Les veus del nostre temps parlaven des de l'escola, els mitjans i la família, i a mesura que creixíem ens esforçàvem per escoltar-los.
Ens van dir que érem lliures i que si volíem podríem fer tot allò que ens proposéssim de fer. Ens ho van dir perquè ho creien realment, ells havien patit molt i s'havien vist constantment limitats per les circumstàncies històriques. 
Pel que fa a l'amor, nosaltres fills de la llei del divorci, vam entendre que no s'estima per sempre, almenys no sempre. I que la convivència és difícil i que les persones ens equivoquem i tot i així tots mereixem ser feliços. Aquesta és la idea resumida en quatre tòpics rodons. 
Pel que fa a la política ens van fer veure com n'érem d'afortunats per haver nascut en democràcia, de poder votar i tenir accés  a la informació i tota la colla de drets que ells no van tenir quan eren joves. 
Pel que fa al món, ens van dir que podríem canviar-lo si volíem o fer allò que volguéssim i dedicar-nos al que més ens agradés. La felicitat es convertia també en un dret, ara que les condicions suficients hi eren. 
Per tot això i encara per molts altres motius vam arribar a creure, atents al signe dels temps, que nosaltres érem la possibilitat pura. Preciosa, brillant, poderosa...
Però no és cert, si la possibilitat pura existís seria indefinida i amorfa. No tindria res de meravellós, seria caòtica perquè no tindira límit, no tindria principi ni se'n podria saber el final. 


Si aquesta mena de llibertat és la que ens ha estat donada llavors estem perduts, és urgent que trobem el lloc ferm on recolzar-la. 


21 de gener de 2010

Freue neues Jahr



                                                 Sempre arribo tard                                                             

7 de desembre de 2009

Ein Kind mit Vergangenheit





Allò ho explicava tot. 

Aquella tarda la dona, d'uns 35 anys, va tenyir-se els cabells. Era morena, el cabell negre i arriscat, però li agradava ser pèl-roja, d'un to fosc que anomenen caoba. 
Doncs bé, ja s'havia col·locat tot el tint al cabell i ja l'havia deixat els trenta minuts indicats. S'ho havia de treure. Va anar al lavabo a esbandir-se l'empast amb les mans. Quan tot just havia introduit els dits dins d'aquella massa viscosa que era el seu cabell tacant-se amb el tint caoba, la nena va començar a somicar - potser ploraria. La dona va deturar-se i allargà els braços cap al pom esquerra de l'aixeta perquè sabia que el dret no funcionava. Volia rentar-se les mans i anar cap a la nena que ja començava a plorar - potser aconseguiria calmar-la i continuar amb el que feia. 
En total van passar uns deu minuts fins que la dona va tornar al bany on l'esperava el pom de l'aixeta tacat de tint. Aquells minuts havien estat prou temps com perquè el color s'impregnés en el metall, i en veure-ho es va limitar a passar-hi una mica d'aigua -ja ho netejaria més a fons en un altre moment, ara no podia. 
La dona es va posar de genolls davant de la banyera per esbandir-se el tint del cap amb aigua. L'esquitxada de gotes de color caoba recordava la sang i és que el tint també és molt escandalós. 
Quan ja havia acabat, la dona es va deixar anar els cabells de la tovallola, van caure a banda i banda de la cara, molls encara i foscos i brillants. Es va trobar atractiva davant del mirall, més que abans d'haver-se'ls tintat. S'observava, estava satisfeta; definitivament aquell color l'afavoria. 


Això va passar inesperadament quan vaig veure el pom de l'aixeta del bany tacada de color caoba i serveix per explicar com s'han succeït els esdeveniments fins arribar justament a aquell moment. 


3 de desembre de 2009

Das Lächeln




Quan era petita el meu avi em deia que no somrigués a les fotos, que fer-ho era lleig. 
De fet, aquesta mania de l'avi Joan la vaig descobrir quan encara era molt nena, un dia mentre ell i jo ens preparàvem perquè la meva mare ens fes una foto junts i a mi se'm va ocórrer obrir la boca per somriure. Immediatament el meu avi es va ajupir per dir-me, entre amable i seriós, que la gent no sortia gens agraciada a les fotos quan somreia, que era lleig i que millor tanqués la boca i amagués les dents. Més enllà de l'estranya situació que era per a mi dissimular l'alegria com si passés res greu, francament, no em va agradar gens que em digués allò. 
Si bé és veritat que, per algun motiu que desconec, antigament la gent sortia sempre a les fotos amb la cara seriosa i la boca tancada, potser per moda, potser perquè no hi havia motius per somriure, potser perquè les condicions higièniques de les boques en general no eren el que ara són...jo em vaig prendre la qüestió com a quelcom personal. 
Sempre he tingut les dents del davant força grans (molt grans, perquè enganyar-nos) i fins i tot quan encara tenia les de llet ja es veia a venir el que acabaria havent-hi allà. Per això vaig interpretar que el meu avi s'havia inventat aquella teoria de les dents i les fotos només perquè li sabia greu que jo hi aparegués i em veiés com un gremlin un cop revelades. O sigui, que jo creia que el meu avi ho feia per protegir la meva innocència infantil.
El pas del temps, però, ha acabat contradient la teoria del meu avi Joan per força.
Aquelles dents grans, ara ho són tant que amb prou feines puc mantenir-les dins de la boca, fan que sigui gairebé impossible mantenir una expressió seriosa sense que la cara prengui un caire dramàtic, entre el cabreig i la tristor més profunda. El que em succeeix quan forço el tancament i la unió dels llavis inferior i superior de manera perllongada és que tothom es pensa que em passa alguna cosa i, el que és més greu, m'ho pregunten insistentment. 
Així és com va transcórrer tota la meva adolescència, entre pregunta i resposta per esclarir el meu estat d'ànim gairebé diàriament (imagineu-vos, justament a l'adolescència que és quan et passa de tot). A les fotos la situació no era millor: les sortides amb les amigues, els aniversaris i els estius sempre duien la taca del meu posat seriós enmig de l'alegria. I un cop més la pregunta: què et passava aquell dia? A la foto tothom hi surt feliç i tu mira quina cara de pomes agres...
Així és com després d'uns anys i amb l'aparició de la càmera digital i els consegüents autoretrats, vaig decidir superar la teoria de l'avi i aplicar justament la contrària. 
Perquè a les fotos, què és millor, sortir-hi emprenyada o ensenyar unes dents que sobresurten i s'apropen amenaçant a l'objectiu de la càmera? Tot i que pugui semblar el contrari,jo vaig triar les dents i des de llavors somric a la vida i la vida també em somriu, de tant en tant. 


Llàstima que el meu avi ja no hi sigui per discutir-ho amb ell i poder rebatre-li personalment la seva teoria, fins i tot amb exemples. Llàstima perquè li hauria pogut citar aquella frase tan ben trobada de la Pantoja davant les càmeres: "Dientes, dientes, que eso es lo que les jode" i tots dos haguéssim esclafit a riure. 

21 de novembre de 2009

Zum Geburtstag viel Glück!



Reunió de planetes, fet excepcional. 
Voldria tenir una història per explicar avui, però no en tinc cap que valgui la pena. 
Només la mare i la filla que celebren l'aniversari juntes, soles, contentes. 
Després, sortir rodolant del restaurant i la ciutat que llueix la cara, com nosaltres. 
Caminar amb sabates noves i, de reüll, mirar la mare que camina al costat. Observar-la i sentir que tot va bé , que hi ha un lloc íntim on retrobar-se. 


Un lloc càlid i silenciós, un lloc feliç.

19 de novembre de 2009

La idea de...


13 de novembre de 2009

Nicht mehr!




Deixarem d'explicar els sentiments i les sensacions. A mi només em serveixen per eixamplar el melic fins que ja no veig res mes. Tota melic. Melic que respira, que menja, que va a treballar.
Així que millor ens traiem el vestit de diumenge i ens posem el de carrer per poder explicar històries, les que siguin, amb el cafè o la cervesa entre les mans. 

1 de novembre de 2009

Der Zeitgeist




Die Menschen finden sich in dieser Welt zum Leben,
Wie Jahre sind, wie Zeiten höher streben,
So wie der Wechsel ist, ist übrig vieles Wahre,
Dass Dauer kommt in die verschiedenen Jahre;
Vollkommenheit vereint sich so in diesem Leben,
Dass diesem sich bequemt der Menschen edles Streben.

24. Mai 1748

Mit Untertänigkeit,

Scardanelli.


Cada matí em prometo el millor...
però quan arriba la nit em sorprenc recollin engrunes

Seguidors