Quan era petita el meu avi em deia que no somrigués a les fotos, que fer-ho era lleig.
De fet, aquesta mania de l'avi Joan la vaig descobrir quan encara era molt nena, un dia mentre ell i jo ens preparàvem perquè la meva mare ens fes una foto junts i a mi se'm va ocórrer obrir la boca per somriure. Immediatament el meu avi es va ajupir per dir-me, entre amable i seriós, que la gent no sortia gens agraciada a les fotos quan somreia, que era lleig i que millor tanqués la boca i amagués les dents. Més enllà de l'estranya situació que era per a mi dissimular l'alegria com si passés res greu, francament, no em va agradar gens que em digués allò.
Si bé és veritat que, per algun motiu que desconec, antigament la gent sortia sempre a les fotos amb la cara seriosa i la boca tancada, potser per moda, potser perquè no hi havia motius per somriure, potser perquè les condicions higièniques de les boques en general no eren el que ara són...jo em vaig prendre la qüestió com a quelcom personal.
Sempre he tingut les dents del davant força grans (molt grans, perquè enganyar-nos) i fins i tot quan encara tenia les de llet ja es veia a venir el que acabaria havent-hi allà. Per això vaig interpretar que el meu avi s'havia inventat aquella teoria de les dents i les fotos només perquè li sabia greu que jo hi aparegués i em veiés com un gremlin un cop revelades. O sigui, que jo creia que el meu avi ho feia per protegir la meva innocència infantil.
El pas del temps, però, ha acabat contradient la teoria del meu avi Joan per força.
Aquelles dents grans, ara ho són tant que amb prou feines puc mantenir-les dins de la boca, fan que sigui gairebé impossible mantenir una expressió seriosa sense que la cara prengui un caire dramàtic, entre el cabreig i la tristor més profunda. El que em succeeix quan forço el tancament i la unió dels llavis inferior i superior de manera perllongada és que tothom es pensa que em passa alguna cosa i, el que és més greu, m'ho pregunten insistentment.
Així és com va transcórrer tota la meva adolescència, entre pregunta i resposta per esclarir el meu estat d'ànim gairebé diàriament (imagineu-vos, justament a l'adolescència que és quan et passa de tot). A les fotos la situació no era millor: les sortides amb les amigues, els aniversaris i els estius sempre duien la taca del meu posat seriós enmig de l'alegria. I un cop més la pregunta: què et passava aquell dia? A la foto tothom hi surt feliç i tu mira quina cara de pomes agres...
Així és com després d'uns anys i amb l'aparició de la càmera digital i els consegüents autoretrats, vaig decidir superar la teoria de l'avi i aplicar justament la contrària.
Perquè a les fotos, què és millor, sortir-hi emprenyada o ensenyar unes dents que sobresurten i s'apropen amenaçant a l'objectiu de la càmera? Tot i que pugui semblar el contrari,jo vaig triar les dents i des de llavors somric a la vida i la vida també em somriu, de tant en tant.
Llàstima que el meu avi ja no hi sigui per discutir-ho amb ell i poder rebatre-li personalment la seva teoria, fins i tot amb exemples. Llàstima perquè li hauria pogut citar aquella frase tan ben trobada de la Pantoja davant les càmeres: "Dientes, dientes, que eso es lo que les jode" i tots dos haguéssim esclafit a riure.
Escrits
